Els alumnes superdotats!?

!? exclamació de sorpresa i pregunta. Perquè quant fa que el sistema educatiu contempla els superdotats? Sorpresa mal punt només porta 13 anys en el nostre estat Espanya que se’n parla. I no es va fer en la LOGSE, sinó en un Real Decret 696/1995 de 28 d’abril. Per què trec aquest tema ara? Doncs perquè L’ Enric Canela m’està ruboritzant amb els seus comentaris. Segurament, un ampli públic del meu bloc és gràcies a ell. President del Cercle de Coneixement  que és una organització que vol crear un  un espai per a la reflexió crítica i la innovació creativa per a la societat del coneixement… Tal com afirma en la seva web.

Ahir em va fer el següent comentari al post anterior citat:

Hi ha un tema que no s’està tractant bé a Catalunya, entre d’altres és clar, el de l’educació dels superdotats que acaben patint problemes emocionals en escoles “normals”. No sé gens de tot això però he parlat amb gent que en sap i m’ho ha assenyalat com un greu problema.

Com que la meva formació humana, m’ha fet reflexionar sobre el tema, us vull aportar les meves idees i alhora citar-les a l’Enric que crec que no tardarà gaire en criticar-me, Així és la Xarxa.

Abans de res cal situar el tema, En primer terme s’ha de diferenciar entre alumnes precoces, amb talent i superdotats.

  1. Alumnes precoces: Són alumnes, que tenen una capacitat que sobresurt en un moment determinat i és temporal. Molts cops aquests alumnes s’els declara superdotats, per tant tenim la primera dificultat en classificar els alumnes superdotats.
  2. Alumnes Talentosos: Que en un àrea del coneixement són brillants. Però en la resta està dintre l’entorn normalitzat.
  3. Alumne Superdotats: Que són els que es destaca en aquestes tres característiques, una alta intel·ligència, una alta creativitat i per últim un compromís en la tasca. I ho apliquen en qualsevol àrea i potencial del ser humà. Són el 2,5% de la població general.

Fixem-nos amb un petit detall. El Quoficient intel·lectual alt no és la única dada que ha de comportar una alta intel·ligència sinó també la Intel·ligència Emocional, és a dir la capacitat d’adaptar-te a l’entorn(la creativitat). Daniel Goleman en els seus llibre ho ha narrat absolutament bé.

Fixem-nos que tenir un Quoficient intel·lectual alt, pot comportar la seva inadaptació amb els seus iguals cronologicàment parlant, per la seva gran riquesa vocabulari, i per la seva rigurositat gramatical, que pot comprovocar la incomprensió entre iguals. Un nen que parla amb un altre nen amb vocabulari cult.

Existeixen tres formes clares d’intervenció:

1.-L’Accelaració: Suposa avançar un o més cursos.

Us imagineu un infant de 12 anys convivint amb joves de 16 anys en la adolescència. Malgra’t és possible no ho recomano a ningú.

2.-L’Agrupament: Centres d’educació especial de superdotats……

Quin horror!? en tota la seva vida es creuran superiors.

3.-L’enriquiment: És l’aprenentatge multinivell, demanar-li més continguts currriculars en el marc ordinari. I una intervenció educativa que englobi tots els àmbits totalment d’acord.

No és cap secret que la detecció d’aquest grup és un misteri. Costa molt, primer perquè s’ha de discriminar si realment és superdotat, i les variables de creativitat són molt abstractes. I en segon terme quina mesura d’intervenció realitzem. En tercer pas quina mena de canals compartim en la seva escolarització en tots els passos del sistema educatiu, escola-institut i Universitat.

Espanya i alhora Catalunya, és un país en que els superdotats van començar a existir fa 13 anys, per això provoca que estiguem tant lluny amb la investigació. El gran repte del nostre sistema educatiu és serà com adaptem aquests alumnes, per tal que la seva potencialitat ens ajudi a millorar la nostra societat del coneixement.

És molt fàcil adaptar-te als alumnes amb discapacitat, però difícil d’avaluar la intel·ligència i creativitat. La Loe del 2006 del 3 maig, és la Primera llei d’educació en que els diferència dels infants d’educació especial, parlant de l’alumnat amb altes capacitats intel·lectuals. 

En definitiva estimats lectors i honorable Enric, el problema recau és que no hi ha una investigació educativa de qualitat, i el tema és molt nou. I professionals com jo, no tenim manera d’investigar, almenys que demanem excedència…….

Una mica llarg, però crec que he situat molt bé el tema. Ja em direu que en penseu.

9 Responses to “Els alumnes superdotats!?”

  1. Enric I. Canela Says:

    David,
    Crítica al teu escrit, positiva. M’ha agradat molt. Molt clar el que dius. Ja vaig escriure que no en sé. M’ha vingut a veure gent, m’han explicat el problema, però la meva experiència i formació no em permet saber, potser intuir si, quina és la millora manera de tractar el problema. Sabia que la legislació espanyola tractava el tema, però la realitat és que a la pràctica és fa conviure, sense massa atenció especial, a alumnes de molt diferents capacitats. Alumnes amb quocients intel•lectuals molt baixos que amb dificultat de lectura amb alumnes que de molt petits demostren altes capacitats. Què fer? Separació en grups, ho deies, problema. Com fer-ho. Tema difícil sense recursos.
    Soc perfectament conscient de les intel•ligències múltiples, ja sé que és un tema que no agrada a tothom i he sentit crítiques, jo em declaro seguidor de Gardner, m’agrada més que Goleman.
    En aquesta línia, més encara, molts alumnes amb alts quocients intel•lectuals, tenen una intel•ligència emocional baixa o una interpersonal nul•la, cosa que agreuja el problema. Són persones que es troben totalment inadaptades a l’entorn escolar. Quan el mestre o professor explica ja saben el que dirà, s’avorreixen i desconnecten, en el millor dels casos, en altres emboliquen la troca, si són actius, o bé s’aïllen totalment. En diferent grau depenent del grau d’alta capacitat que tinguin, de les altres intel•ligències i de l’entorn particular en el que es troben.
    Parlaves d’escoles d’educació especial, feies la pregunta de si calien. Parlaves d’escoles amb alumnes amb deficiències. Crec que la majoria dels superdotats, en un sentit ampli, són alumnes que acaben, si no les tenen ja, amb serioses deficiències. Normalment ja pateixen deficiències emocionals, innates o adquirides? No ho sé. Si no hi ha una atenció especial, fem dues coses, desaprofitem un talent i generem un inadaptat.
    Crec que el tema l’has centrat de forma excel•lent, la pregunta és quina política ha de seguir el Govern? Com s’ha d’enfocar per no generar els problemes que tu mateix esmentes i aconseguir aprofitar, desenvolupar al màxim les capacitats d’aquestes persones i no generar-les “discapacitats” emocionals.

  2. admin Says:

    Hola Enric
    Com has vist, tinc una visió segurament utòpica. Però et diré que la Concepció en què els superdotats són uns inadaptats i s’avoreixen a l’escola. Part és mite. Un dels grans teòrics d’America Terman i estic parlants dels anys 1940, tira pel terra aquesta teoria, Actualment l’escala Terman s’utilitza per diagnosticar els superdotats.
    No et negaré que hi ha problema entre iguals, però possiblement el que s’haurà de treballar són les capacitats “Aprendre acceptar i valorar els altres”.
    El fet de veure que és el superdotat que té un problema perquè s’avorreix, és com posar-li una etiqueta, si ho capgirem i fem que un superdotat a l’aula el descobrim com una riquesa de tota l’aula, el procés empàtic és diferent, i els mecanismes d’atenció a la diversitat haurien d’interectuar en les metodologia, par-lo de la metodologia nen-tutor, i de l’aprenentatge cooperatiu. El fet d’obligar-lo a explicar quelcom a una altra persona de rang inferior és la forma de treballar la capacitat d’acceptar la valoració dels altres. Els grups heterogeni perquè funcionin s’ha de passar a una ratió d’un mestre a 15 alumnes encara que jo soc partidari que hi hagi 24 alumnes dos mestres.
    Quines polítiques a seguir, he de ser humil, jo soc executant de les polítiques educatives actuals, el que crec és que s’ha de tendir a l’aprenentatge Multinivell, en una mateix projecte poder demanar a cada alumne diferents nivells, segons les capacitats de cada u. Posar etiquetes de superdotat, hiperactiu, gandul, deficient…. és com un etiquetatge. La política a seguir és un model inclusiu a la màxima exponència. I no a mitges tintes com s’està fent ara. Els models mixtos en l’educació el que provoca és un desastre educatiu. L’altre dia parlava de forma distesa amb la directora d’un centre d’educació especial on treballo. Quan va començar hi havia 100 infants, en la Logse es va passar a 30, i en la Loe i la Loce s’ha tornat arribar a 100. Ara amb les Famoses Uses(Unitats de Suport de l’educació especial en escoles ordinàries.) sembla que els infants es tornen a reincorporar en centres ordinaris. En tot això no només són recursos, sinó polítiques educatives consensuades en tota la comunitat. Seguim en contacte.

  3. Enric I. Canela Says:

    Hola David,
    Tu en saps. I veig que tens idees clares, però certament no està a les teves mans resoldre les deficiències del sistema, pero si no treballes detectant i corregint a l’escola el desastre està garantit, especialment quan més heterogeni sigui el grup. Sense recursos… impossible.
    M’ha agradat mot aprendre algunes coses.

  4. solsolet Says:

    Crec que us esteu embolicant molt en les teories uns i altres i la cosa és molt senzilla. És tracta de conèixer bé els teus alumnes i demanar-los-hi en tot moment el que poden oferir, a uns més, a altres no tant. Dins d’una classe hi ha alumnes de tot tipus, i el nostre error més gran és pensar que tots ho poden fer tot, i tractem d’homogetnizar de totes les maneres possibles.
    Alguns encara diuen que tenen alumnes ganduls o molt intel·ligents, el que tenim entre les mans són persones amb uns condicionats que els ajudaran, o no a desenvolupar les seves capacitats i que com a molt nosaltres podem ajudar. Hem de deixar d’etiquetar i hem de procurar que cadascú trobi en l’escola el lloc adient per desenvolupar-se com a persona. no es tracta de recursos ni de teoritzar, (els mestres perdem massa temps en teories que al capdavall passen de moda) es tracta de sentir-se a gust amb la feina que fas i saber-ho transmetre. Si és així els alumnes sempre responen.

  5. Enric I. Canela » Notícies de la premsa d’Universitats, Recerca i TIC del 12, 13 i 14 de gener Says:

    […] uns dies mantenia un debat sobre els superdotats al Bloc de David de Las Heras (ell en sap molt i jo no). Avui La Gaceta de los Negocios dedica un article al tema. Diu que […]

  6. carmen alonso Says:

    jo tinc un fill amb altes capacitats, i sabeu que em diuen desde els 6 anys? que s’ha de adaptar al ritme dels seus companys, li agradi o no, és com posarte unes sabates d’un número més petit, no sabeu quan ha patit, la conversa amb els seus companys mai conecta ell entén les coses el doble de ràpid, ara fa cinquè, a dues matèries li amplien continguts, però els professors entre ells no tenen conssens, i alguns no ho fan, aquest trimestre la mestra de català farà repàs del trimestre anterior, ell diu que s’avorrirà perquè ja ho té clar, d’ una escola de música el van treure perque no tenien recursos per un nen més intel.ligent, en fi, un seguit de situacions, mestres que volen que vagi al sicoleg, de tot, i sempre la mateixa resposta, no hi ha recursos per als nens més intel.ligents, si per als nou vinguts, o amb dificultats d’aprenentatge, però ells que s’adapti a el que hi ha que no es pot fer res més, us assseguro que una cosa té molt clara, que la vida és molt dura inclús per un infant.

  7. admin Says:

    Hola carme
    gràcies per la teva participació. Cultivans com et sents? quin tipus de recursos voldries? quin tipus d’assessorament voldries?… Fora de classe l’estàs cultivant, acadèmies de informàtica, idiomes més que música?

  8. gemma Says:

    La meva experiència en relació al tema és força dessebadora. Realment la meva filla no està atesa.
    Un bon dictàmen és fonamental i el primer pas per determinar quines mesures es poden aplicar.
    Fa un any i mig que vam demanar una valoració per part de la psicopedagoga i encara esperem. Mentres optem per un dictàmen en un centre privat. C.I +150. Percentils en els àmbits valorats 99,99,99,99,97. La psicopedagoga no dóna fiabilitat a res que no estigui fet per ella, cosa que es nega a fer perquè només amb la mera observació ja ha sentenciat que és un cas de precocitat i que, a mida que vagi creixent, els seus companys s’aniran equiparant a ella.
    Cal ser prudents, és clar, però els casos de precocitat són molt pocs. És força curiós que si ens atenem als estudis fets, en una escola hi hauria d’haver varis alumnes amb altes capacitats però són poquíssims els detectats i quan algún ho és, gairebé mai pels docents, poquíssimes vegades són reconeguts per l’administració. Segons la membre de l’EAP la meva filla “no és nena de dictàmen”, aquests nens ténen problemes de relació i ella té amics (fals mite), està sobrestimulada (rotundament fals),…
    El fet que amb tres anys comences p-3 llegint, escrivint, sumant, restant, contant fins a cent, o que amb 4 preguntès per l’existència, o què és la dignitat no és prou per perdre una tarda per veure què passa. “Ja se li passarà…”, la precocitat té això.
    Parlar de quins recursos s’han d’aplicar ha de venir després. Si no són detectats i els pocs que ho són no són valorats i els poquíssims que són valorats per l’administració donen uns resultats molt diferents dels dictàmens fets per entitats privades (per què?i per què no se’ls deixa veure els informes als pares?), mai es plantejarà una solució real. Per a quin problema?
    Falta voluntat, sobren prejudicis. Amb voluntat de fer, es fa, més bé o més malament.
    La reticencia vers l’acceleració, segons el meu parer, mostra la no acceptació de les particularitats d’alguns d’ells. Són diferents uns dels altres i els recursos han de ser diferents també. No només aprenen més ràpid sino que aprenen diferent i molts no només ténen la capacitat o el potencial intelectual sino que són molt més madurs que els seus companys. Ténen interessos diferents, raonaments més elaborats, i una edat mental que no es correspon amb la cronològica. L’acceleració s’està portant a terme en altres països amb molts bon resultats. També aquests països se’ls disputen i aquí els ignoren.
    La meva filla va néixer el dos de gener i està, com a poc, igual de preparada per anar a P-5 que un nen que nasquès el 30 de desembre, més quan la seva edat mental és de 18 mesos més dels que té.
    Quan anava a la llar d’infants em preguntava sovint: per què vaig amb bebes? Ara acata però a principi de curs em va preguntar si li ensenyarien alguna cosa. Jo li vaig preguntar que què voldria que li ensenyessin i em va dir que alguna cosa que no sàpiga. Lògic, no?

  9. REFLEXIONS DEL MÓN I DE L’EDUCACIÓ(DAVID DE LAS HERAS) » Blog Archive » Una mare amb un alumne superdotat!? Says:

    […] uns dies que vaig publicar un post sobre els alumnes superdotats provocat perquè indirectament m’ho va demanar L’Enric Canela. Avui una mare m’ha […]

Leave a Reply