Crisi, ja és un concepte que estem cansats de sentir per tot arreu. Ja que és una cosa quotidiana el temps que vivim. Però què passa en aquells sectors que ja estaven en crisi abans d’entrar en la crisi? Aquells sectors per als quals calia un canvi en positiu per poder millorar els serveis qualitatius del nostres entorn.

Sens dubte que els sector més perjudicats són aquells que necessitaven un canvi quan estaven en una fase de creixement. L’educació de lleure estava en un moment en què s’estava professionalitzant molt. Si no s’ha completat del tot és per l’alt intrusisme que hi hagut en aquest sector. També per una llei rígida a l’estiu i permissiva a la resta de temporada. Rígida a l’estiu perquè ens trobem que en els casals d’estiu d’infants es demana una ràtio d’1monitor per 10 infants. Això sí aquest conjunt de monitors d’un casal d’estiu només necessita un 40% de titulats. Però curiosament, si el casal enlloc de dir que és de lleure, es diu d’esport ja no hi ha cap normativa restrictiva. Em pregunto què passa, que els campus d’esport no són lleure? Per què aquesta normativa per uns i cap pels altres? Potser per deixar fer negoci als escollits.

Si anem a l’hivern, a la gestió de menjadors escolar i extraescolars, encara ens preocupem per una normativa inexistent. No hi ha cap norma que indiqui quina ràtio han de tenir. Això ha provocat que les empreses han vist terra de negoci. Han fet negocis dels nostres nens sense cap temença i això sense que se n’adonin els pares, ens hem trobat amb menjadors escolars amb un monitor per seixanta nens.

Amb les ludoteques va passar el mateix ja que no hi havia cap normativa, fins que va arribar un espant, i ara a cuita-corrents, el parlament s’il·lumina amb una nova normativa incoherent amb el que es permet en el temps. Ara les ràtios de P5 a 6 anys passen a ser 12 i per més grans es permet 15 anys. Em pregunto per què aquestes contradiccions?

Només hi ha una reflexió de tot això: A ningú no interessa que es reguli aquest sector, els pares perquè no els pugin el preu del menú, els empresaris perquè és terra de fer diners a baix cost. I els polítics tenen por de arreglar aquest sector per por de perdre vots, ja que afecta a molta gent. Evidentment aquí el perdedor són els professionals del sector. Un col·lectiu que té les persones en major risc social, els joves i els majors de 40 anys.

Una gran mentida és la LEC, amb el nom ja ho paga tot. La llei catalana d’educació. Seguint les mateixes tesis del Consell Nacional de Joventut, no és tracta d’una llei d’educació sinó d’ensenyament, ja que no parla de l’escola i no regula el sector de lleure. Per tant estem davant d’un LLEI D’ENSENYAMENT DE CATALUNYA. Hem de fer quelcom i ha de sortir un grup de suport aquest col·lectiu o persones amb propostes per millorar, i guanyar en qualitat en aquest sector, ja que amb els infants i joves no podem jugar. Així que invito a tots, els empresaris, pares, monitors de temps lleure, els directors de temps lleures, els animadors sociaculturals a tots aq uells que els interessi l’educació de lleure a una xerrada el proper 26 de juny a les 19h al carrer Miquel Blay 1, als sindicats de Girona. Estarem allà per parlar d’aquesta situació i dels drets i deures del monitors.Aquesta iniciativa dóna suport, Fapac, UGT i Associació Petitlleure.

 Ahir a la tarda vaig anar a tarragona a una convocatòria sobre una trobada d’educadors blocaires per reflexionar sobre l’educació en general. Concretament aquests 4 temes:

 1.-Llibres de text digitals? Per què?

2.-Treballar per competències, tot igual o una nova escola?

3.-Repensar la formació del professorat

4.-Model 1:1 (1 alumne – 1 ordinador)

Els temes ja indiquen la preocupació del professorat que hi ha sobre aquests aspectes. A la web trobareu tota la informació que vam concloure. Però jo al bloc us vull col·locar a la que vaig participar, i el que vaig afirmar perquè és el que penso:

Arguments a favor:

• Millora l’atenció (atractiu) i els resultats milloraran.
• L’eina pot motivar l’alumnat
• La interactivitat com aprenentatge i ens permet entrar en diferents formats d’informació (dues aportacions en aquest sentit)
• Permet fer el tractament a la diversitat d’una manera més còmoda.
• Aporta solucions de manera més ràpida.
• Solució més ecològica i sostenible.
• Menys pes per a l’esquena (2 aportacions)
• No s’oblidaran els llibres a casa.
• Té una línia argumental, una estructura, una repetició molt més equilibrada (pel que fa al format) i millor que la que pugui preparar una persona per seu compte.

• L’actualització contínua de continguts. Amb el paper, es trigaven 5 anys a renovar el contingut.

ARGUMENTS EN CONTRA:

• Dispersió en continguts (2 aportacions en aquesta línia). S’ha de concretar molt bé què és el què volem. Tanta informació el pot dispersar.
• Dificultat en organitzar les seqüències d’algunes activitats (es posava l’exemple dels passos que cal fer per resoldre exercicis matemàtics).
• Preocupació de com acabaran sent aquets materials.
• Perill de posar més atenció al mitja que al contingut.
• Cal una inversió en infraestructures: canó a totes les classes, etc. Són uns diners que potser es necessiten per altres coses per exemple abastir les aules d’aire condicionat ja que segons on i quan és impossible fer classe (la interpretació que s’havia fet, que tampoc és errònia, és que entre altres coses: els aparell generaran molta calor i es necessitarà aire condicionat. Una xarxa que funcioni, el servei tècnic que funcioni.)
• Problema del manteniment. Que tots els ordinadors funcionin.
• No s’ha demanat en cap moment l’opinió del professorat.
• Què entenem per llibre digital? Què ha de tenir?
• El llibre de text digital és un treball individual, no fomenta el treball col·laboratiu.
• La formació del professorat (2 intervencions). Preocupació.
• Costarà ‘tocar’ la feina feta (estem acostumats a ‘veure’ i ‘tocar’ es dossiers).
• Tema de la seguretat. Nens que aniran amunt i avall amb ordinadors a sobre.
• Genera diferències entre l’alumnat que podrà continuar treballant a casa i el que no.

La meva intervenció va ser simple que és una conclusió que vaig arribar fent una setmana sobre la web 3.0. Sabem que amb la web 2.0 el que hem aconseguit la interacció. Però amb la web 3.0 la idea és d’arribar a la web semàntica. No es tracta ja que el buscador et dongui diferents webs per trobar la solució sinó donar directament la resposta. Aquesta és la que permetria que no hi hagi tanta dispersió del coneixement.

Un altra element que vaig afirmar és que hem de connectar l’analògic amb el digital, no potser només digital tot seria una equivocació. L’espiritualitat que dóna el llibre analògic no pot donar el llibre digital. Una altra de les qüestions que vaig afirmar que el que no podia ser el llibre digital és que fos el mateix que l’analògic. És a dir, una lectura lineal. El llibre digital ha de cerca la interactivitat.

Finalment amb l’afirmació d’abans està clar que només es pot buscar afirmacions objectives com : Quants ossos té el cos humà? Però quan se li pregunta Perquè va haver-hi la segona guerra mundial? La interpretació potser més complexa. I la solució passa per les eines 2.0 twitter o el futur google wave. Que us sembla?

Una de les coses que es va afirmar en el debat que és en aquest cas, no s’ha demanat la opinió del professorat sobre els llibres digitals. Si voleu seguir el debat podeu anar aquesta wiki:

http://llibresdigitals.wikispaces.com/

Basicament crec, que el sistema educatiu en aquests darrers 5 anys ha canviat motíssim, el augment considerable d’alumnat a primària, que ara anirà a secundària. Em pregunto si ara amb el 6% es pot fer el mateix que fa 5 anys enrrera? La meva resposta és que no. Més enllà de desicions polítiques amb l’educació hem de ser francs, i dir les coses pel seu nom. Quin index econòmic fa falta al sistema educatiu per tal de millorar-lo?

Un augment evident de la financiació al sistema educatiu, evidentment no i puc estar en contra. El problema el veig en les formes. Perquè potser aquests 6% permet fer el mateix del que es va fer fa 5 anys enrrera i estaríem igual.

Un altre punt, que em sembla interessant sobre la financiació, i estic segur que en els darrers anys apareixerà com un tema important. És el que aporten les Ampes a les escoles. Siguem clars L’ESCOLA PÚBLICA NO ÉS GRATUÏTA, i la gent que no pot pagar el material fa crear unes diferències importants entre uns i altres.

Recordo en una escola, que alumnes que feien els treballs de plàstica no s’els enportava a casa, perquè no havia pagat el material. I es creïa així que acabarien pagant. Crec que al final el que crea tot això és injusticies.

Amb els ordinadors portàtils passarà el mateix sinó es regulen correctament. El fet de que vulguin que ho paguin els pares, sense un projecte concret al darrera pot provocar que al final no entenguin els familiar perquè han de pagar el cost d’aquest ordinador.

Definitivament l’educació pública no és gratuïta també hi ha una quota. I qui digui que és fals s’equivoca. Sempre hi ha una part en que les famílies paguen a l’escola pel material de plàstica.  Aquest tema estic segur que dintre un any es posarà de moda. I recordareu aquest post. La financiació dels ordinadors ha de venir regulada molt bé perquè estigui clara, i perquè servirant. Amb un projecte concret al darrera. No el fet de que tots els alumnes de cinquè tindran un ordinador. Perquè el tindran? Quina formació hi haurà al darrera per utilitzar-los? De qui és propietat?

Segon punt important potser el 6% de financiació que recull la Lec, potser ara cal reformar-la i adaptar-la en el món actual.

stic

Avui he participat una altre acte de STIC on es parlava sobre  la política 2.0 dels partits. La veritat és que ha estat una xerrada interessant. Pel meu gust sobrava la part expositiva de la primera part. Però la segona part la veritat és que ha estat molt interessant. Les conclusions no crec que hagin de ser polítiques sinó globals per qualsevol persona que vulgui entrar en la xarxa.Conclusions que he arribat no cal dir que  són  personals:

1.-No crec que hagim de parlar d’alfabetitzar tecnològicament.Sinó Cal parlar d’educació tecnològica o de cultura tecnològica. Saber com comunicar-se i quin llenguatge utilitzar.

2.-Crec i sóc molt conscient, que les eines 2.0 permeten educar en el sentit crític. Per fer-ho has de ser obert a totes les ideologies i no tancar-te en cap. Encara que tinguis una opció clara.

3.-És el futur. I segurament el facebook i el twitter estan protagonitzant una major importància que la pròpia web wwww segurament és el pas de la web 1,0 unidireccional a la 2.0 la cooperació.

4.-no hi ha d’haver robots que t’actualitzin el perfil, al final t’acaben descobrint i bannejat sense que puguis entrar a una conversa 2.0

5.-Queda molt per fer, però tenim un bon inici hem de superar la web només d’enllaços a una web bidireccional. Estem en un moment que la informació pot arribar a tothom.

Fa uns dies, vaig anar a serveis mèdics de Girona, acompanyar a la meva dona, i a veure per primera vegada la ecografia del meu futur fill.Però d’això ara no en vull parlar el que vull parlar, és del que em vaig trobar. Ja fa temps que sabia que existia, però potser ara és el moment de rescatar-ho de la brossa i parlar-ne.

L’Ajuntament de Girona, crec que és una bona iniciativa, va impulsar el que s’anomena els camins segurs. I es tracta de pintar la vorera. Fer això evidentment és positiu, però denota uns valors que s’han perdut. Es segur el camí segur? Aquesta paradoxa denota el que vull parlar. Ja que jo dec de ser de les últimes generacions que ha jugat al carrer, i sempre han estat segurs.

Si existeixen els camins segur vol dir que hem perdut uns valors, un jocs una manera de interacturar diferent amb la ciutat. Hem anat de la seguretat a la inseguretat. O ho podem veure d’una altra forma, hem intentat que l’infant no pensi en el camí que ha de recorre. Jo recordo els dies que anava el col·legi a peu, havia de fer uns tres kilometres creuant tot Girona, vivia on hi ha l’hipercor i havia d’anar cap els maristes de Girona. M’ho pasava bé, canviant d’itineraris cada dia. Això un infant de 9 anys ho pot fer?

Els valors canvien, però no sé si en negatiu o positiu. Però el que estic en contra és aquelles persones que es dediquen a criticar de que ara és pitjor que abans. Jo crec que la societat ha canviat, els valors han canviat, hi ha coses millors i coses pitjors. El que no sabria dir si hi ha progrès que seria una altra cosa.

En definitiva, vet aquí que hem transformat uns valors educatius que donava el joc del carrer, a uns altres que fa que no deixem anar mai sol els infants. Que ha canviat? Hi ha hagut progrès?

Publicaré les fotos al migdia. Si les voleu veure les estic pujant al flickr

Però per l’educació a Catalunya, tenim un altre màgic, L’Ernest Maragall,que la gent s’entera de les coses mitjançant la premsa. Les seves mesures burocràtiques que en ves de CREAR OCUPACIÓ DESTRUEIX OCUPACIÓ. Via canalde parlament m’he enterat que la opsició ha demanat la seva compareixença, ja que la veritat és que creat molt malestar en els docents.

L’implantació de les tics sempre s’ha criticat moltíssim en tots els sector implicats. Els anys 80, el que es va fer és crear aules d’ordinador i es van incorporar als centres sense cap tipus de formació i van quedar allà buides sense contingut. Els anys anys 2000 es van començar a introduir a les aules perquè es van descobrir que eren més útils allà.

I ara de cop i volta ordinadors portàtils per a tothom, sense cap tipus d’objectius. Sense cap comunitat autonoma ho conegués. Sabem que l’educació és una de les competències més compartida. I perquè cinquè i no a primer d’eso.

Hauriem d’estar contents però crec que aquesta mesura estaria molt bé en temps de bonança no de crisis. AMb uns objectius concrets i reals al darrera.

Notícia positiva de que les pissarres digitals també s’incorporin a les escoles. Em pregunto si anem tard en tots aquests afers? Implantar recursos sense una formació al darrera pot provocar uns resultats nefastos. Espero que m’equivoqui i sigui una notícia positiva.

Crec que hi ha altres prioritat que implantar ordinadors portàtils per a tots els infants de cinquè. I el següent any també és donarà ordinadors per a tots alumnes de cinquè?

Fa uns dies, una mestra s’em va acostar i em va dir una cosa que em va fer reflexionar. Que es pensa en Maragall, que li donaré les peles de la següent vaga. Aquesta reflexió, indica un cansament, de la política d’educació, però alhora mostra la indiferència. Però la veritat és que mai s’ha conegut on van els diners de les vagues d’educació. Perquè no tornen aquest diners a les escoles per augmentar els recursos? Evidentment s’utilitzarà per altres coses.

Ja veurem aquests dies que passa. A la meva escola, al claustre vam aprovar de fer una cartell reindivicatiu, aquí teniu el resultat.

A PART DELS PARTITS POLÍTICS QUI ESTÀ A FAVOR DE LA LEC? Si algú coneix moviments que estiguin a favor que em contesti. Encara que estic segur que quedarà en blanc. Perquè no conec a ningú de part dels partits polítics que estant a favor a la LEC. Doncs que juguem em pregunto?

La política del departament és interessant, podríem dir que el departament d’educació ha creat la política de l’alarmisme. Executen per sorpresa una idea, per exemple LES HORES EXTRES, després l’anul·len per l’alarmisme que han creat. PERÒ QUAN VEUEN QUE ARA HO PODEN TIRAR ENDAVANT, PERQUÈ HI HA ALTRES AFERS QUE són més importants per la societat, ATENCIÓ !HO TIREN ENDAVANT així no hi ha tanta oposició.

LES HORES EXTRES ESTAN AQUÍ. I PUC AFIRMAR QUE AMB UN 20% D’ATURATS L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA HAURIA D’AJUDAR A SORTIR DE LA CRISIS I CREAR LLOCS DE TREBALLS. No ajudar a destruir llocs de treballs per hores extres. Com un polítics d’esquerra fan polítiques de dretes, com permeten que hi hagi una desigualtat de classes, MENTRES UNS FAN HORES EXTRES D’ALTRES ES MOREN DE GANA.

VS